Screen

Screen

dilluns, 30 de maig del 2016

El Banc Expropiat - Anàlisi lexicomètrica


El darrer treball per l’assignatura d’Escriptures Hipertextuals ens demana de fer una anàlisi lexicomètrica d’una sèrie de blogs centrats en temàtiques d’àmbit social i polític.

En una primera feina de recerca per preparar el treball, vaig intentar esbrinar quines temàtiques tocaven els blogs amb més visites a nivell espanyol. La realitat mostra que la majoria són adreçats a qüestions tecnològiques (xarxes, hardware, software, jocs, sistemes operatius...), sexe, motor i mitjans de comunicació (televisió, noticies...). No sembla que les qüestions més específicament “humanistes” tinguin gran predicament en el món dels blogs però finalment, què és el món digital sinó una representació del món real? Si les humanitats no són a la “cresta de la onada” de l’interès dels blocaires deu voler dir que els apassionats de les humanitats ens hauríem d’esforçar més per fer entendre la vital importància d’aquestes per la societat i la necessitat, inserida en la seva pròpia naturalesa, de esperonar l’opinió, la reflexió i la crítica.

Dit això, el treball d’anàlisi el vaig centrar, en un principi, en diversos blogs de caire activista. Sempre he considerat l’activitat dels blogs com una eina molt potent per donar a conèixer qualsevol iniciativa solidaria, en defensa del mediambient o de les minories discriminades. Uns blogs que poden alhora sensibilitzar i mobilitzar la gent a moure’s per causes socialment justes. Vaig considerar el resultat d’aquest primer treball massa dispers, de forma que calia afinar amb un tema més concret.

Finalment m’he decidit a fer-ho sobre els darrers conflictes succeïts en el barri de Gracia al voltant del desallotjament, el dilluns 23 de Maig per part dels mossos d’esquadra, del centre okupa Banc Expropiat i que ha portat a escenes d’enfrontament entre okupes i mossos, un dia si i altre també, amb episodis puntuals d’extrema violència, amb ferits i destrosses materials de consideració.

He analitzat els següents blocs personals o de premsa, escollits amb la premissa de la diversitat d’enfocaments i sensibilitats a que responen, per tal que el resultat del treball sigui el més objectiu i esclaridor possible.










La anàlisi lexicomètrica ha estat feta amb el programa AntConc 3.4.4w, sobre els 18 fitxers de text extrets dels blogs en les adreces enumerades. El programa ha extret 2294 tipus diferents de paraules, amb una quantitat de 4580 paraules de les quals, un cop filtrat el resultat per mitjà d’una wordstoplist, han quedat com a significatives 60 paraules diferents amb un total d’aparicions de 887, aquelles que han estat repetides 7 o més vegades en el corpus seleccionat.
 
 

 

Una mirada sobre els resultats deixa ben clar:

quins són els aspectes més destacats en l’esclat del conflicte: gràcia, barri, banc, expropiat, propietat, desallotjament, incidents, disturbis, nit, lloguer, pagar, Vies (Can), euros, veïns, xarxes, contra, violència/violents, destrosses, contenidors, local/espai, conflicte, manifestació, protestes.

quins els principals actors (que siguin víctimes, causants o culpables, va sempre en funció del color de les ulleres de l’observador): policia/policial/s, mossos/esquadra, okupes, alcaldessa, Ada Colau, Bravo Solano, govern, manifestants, Trias, premsa.

quins els elements de reflexió, tant per arribar a una solució pacífica com per seguir en l’activisme reivindicatiu: Barcelona, ciutat, vila, carrers, centre, gent, persones, diferents, responsables, social/ls, activitats, societat, entitats, organització, mitjans, comunicat, suport, solució.

El del local ocupat / desallotjat de Gràcia és un assumpte complicat que ve de llarg en la ciutat de Barcelona.

On acaba el dret de propietat i comencen els drets dels desfavorits? Cal arrabassar al capitalisme per les bones el que és considerat un bé malbarat o cal seguir uns camins establerts per tal de crear un teixit social i llibertari veïnal? És lícit enfrontar-se amb violència a la violència del sistema? És més important la propietat d’un local ocupat que la propietat d’una moto cremada o d’una botiga rebentada? Els aldarulls són provocats per la gent que ocupa o és conseqüència de la participació d’elements antisistema aliens al local desallotjat? L’actuació policial ha estat proporcionada per defensar els drets dels veïns o ha estat desmesurada i ha contribuït a que el problema s’hagi fet encara més gran? Ha estat la política consistorial, al respecte del moviment okupa, la més adequada?

Totes aquestes preguntes i moltes més són licites de fer-se en acostar-se a un problema amb tantes arestes a tenir en compte, en tot cas només el camí del diàleg i l’abandonament de la violència de tot color durà a la resolució del conflicte.

Els ocupants hauran d’acceptar les regles del joc per tal d’aconseguir dur a terme unes activitats que en molts casos són, com a mínim, una font valuosa de crítica i reflexió sobre com és fan certes coses en aquesta societat, que pot estar lliure de tot menys de ser qüestionada constantment. Tenen el valor – s’estigui o no d’acord amb els principis i les formes – de ser uns sacsejadors de l’establishment, i això ja els hi confereix un interès social. Però per altra banda cal recordar que no tot si val, que la fi no justifica mai els mitjans, i que si reclamen drets han de començar per ser respectuosos amb els drets dels demés. Tant se val si és el dret a la propietat del titular d’un local, d’un cotxe o d’una botiga, com si és el dret al descans dels veïns o a viure en un barri en tranquil·litat.

Per l’altra banda, les administracions han de preguntar-se si són prou actius i eficients en facilitar maneres que una part significativa de les milers de propietats immobiliàries desocupades a la ciutat puguin ser, ni que sigui temporalment, aprofitades per gent que les necessita, tant sigui per viure com per a desenvolupar projectes socials de barri, o per reivindicar posicionaments culturals alternatius. Caldrà que tinguin imaginació per vehicular moviments d’aquesta mena, fent-los compatibles i positius pel el seu entorn veïnal sens dubte, però també per a la ciutat sencera.

El treball ens deixa clar que la solució passa perquè els responsables posin mitjans per desencallar el conflicte i dialoguin pel bé de la convivència, en una zona endèmicament procliu a la intensa vida social, per bé i per mal. De la anàlisi lexicomètrica se’n desprèn que aquesta solució no és, a parer dels opinadors, a prop d’aconseguir-se, i que els aldarulls continuaran fins que es cerquin sortides consensuades.

dilluns, 23 de maig del 2016

Think Tank

Excel•lent llibre el de George Lakoff “No pienses en un elefante”, que permet obrir els ulls a una realitat desconeguda per la majoria de població: els think tanks, institucions amb clares derives ideològiques (malgrat sovint ho neguin), que treballen en el camp de la política cercant estratègies per afavorir els interessos dels grups de poder i de pressió econòmica i social que demanin els seus serveis.

No només treballen en l’assessoria de partits polítics o lobbies sinó que inicien moviments a tot nivell que duguin a crear els estats d’opinió o les necessitats que els hi siguin favorables, per tant són experts en l’exercici de “moure els fils” del sistema, tant de forma reactiva com proactiva, amb la finalitat d’assolir els objectius marcats.

Lakoff parla de l’Institut Rockridge com a think tank progressista que intenta modificar marcs de referencia inserits en la societat americana que afavoreixen les intencions republicanes de perpetuar valors reaccionaris i conservadors.

En aquest llibre l’autor mira de sintetitzar tots el seus anys de treball i recerca en el camp de la lingüística cognitiva, amb el propòsit de donar eines conceptuals als sectors més progressistes per mirar de desmuntar els argumentaris electorals de la dreta americana més arcaica.

Una obra que convida a reflexionar sobre la naturalesa i la honestedat del joc polític, amb totes les implicacions i les manipulacions que li són pròpies.

dimecres, 18 de maig del 2016

Afternoon. A story

 
 
 
"El hipertexto trata, en definitiva, de la libertad en el acto de la lectura"
 
El text, resum de la tesi doctoral de Raine Koskimaa, sobre la literature digital, publicat a Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC. ens parla de "Afternoon. A story", hipertext de ficció en format programa, editat per a Apple Macintosh (posteriorment també per a PC), el 1987, per Eastgate Systems com l'hipertext de ficció pioner i, que en el seu moment, va ser una revolució per l'incipient món dels texts electrònics.

Escrit per Michael Joyce, constava de 539 pàgines de text i 951 enllaços entre ells. Enllaços que s'activaven de manera lineal, si ho desitjava el lector, seguint un camí marcat, o permetien per mitjà d'àncores hipertextuals - ressaltades o no - agafar múltiples vies interconnectades que duien a diversos desenllaços de la historia. Una de les curiositats d'aquest hipertext era que permetia també començar de formes diferents. La evolució en el text activava pagines adients al camí que s'anava traçant o en feia desaparèixer d'altres que esdevenien incoherents pel relat.

"Afternoon. A story" suposa un gran avenç en la literatura digital però el cert és que la llibertat que comporta es redueix a la llibertat de lectura i interpretació per part del lector, sense cap possibilitat d'autoria per la seva part. Un pas més en l'evolució de l'hipertext.

Sens dubte, no és casualitat que aquest programa fos contemporani dels primers RPG textuals per PC. Nissagues com la del "Senyor dels Anells" varen constituir el germen dels futurs jocs de rol i les aventures gràfiques, gràcies a la seva estructura de camins opcionals i instruccions-àncora que permetien avançar en les histories amagades darrera rudimentaries pantalles gràfiques.

 
 

 

dilluns, 16 de maig del 2016

Weblogs

"La creació d'eines de publicació automàtiques va suposar el punt de partida per al creixement exponencial de la comunitat de weblogs. El fet de no necessitar coneixements tècnics per publicar a Internet va obrir la possibilitat de crear continguts per aquest mitjà a un gran nombre de persones." Anna Fuster. Weblogs: una aproximació al mitjà de publicació a Internet i als usos creatius que se'n deriven.

Per mi aquesta frase resum l'aspecte més revolucionari dels blogs: la democratització de la producció de webs personals a la xarxa com a clau de volta per a l'adveniment del lectoautor i el desenvolupament de la hipertextualització en el format digital.

dimecres, 11 de maig del 2016

Hipertext i Narrativa





El text “Las nuevas fronteras y la literatura: La narrativa electrónica”, de Domingo Sánchez-Mesa Martínez, planteja la relació entre la hipertextualitat i la narrativitat en general, relacionant aquesta amb el pensament post-estructuralista d’estudiosos com George Landow, Roland Barthes, o Jacques Derrida.

Interessant l’enfocament de George Landow que parla de l’hipertext com un potenciador de la intertextualitat, doncs observa en plantejar la narrativa de l’hipertext aspectes clarament narratius en texts digitals. I malgrat això, podem definir realment l’hipertext com un gènere literari o com una tècnica escripto-lectora?

Landow posa en dubte el primer, doncs presenta el  paradigma hipertextual com entredit dels conceptes d’història i discurs que ens arriben desde Aristòtil (en el cas de la historia, proper a Tucídides), en deduir que o bé les definicions aristotèliques eren errònies o bé no és possible una ficció hipertextual.


Aquest punt de vista comporta que Landow assimila ficció i narrativa, però cal que pensem si tota ficció ha de ser narrativa alhora o és possible imaginar un hipertext amb un contingut de ficció sota una categoria formal distinta a la narrativa.

diumenge, 8 de maig del 2016

Lectoautors




“Lo analógico es inmutable, lo digital se puede transformar”

El concepte clau en aquest acostament a les escriptures digitals és el de lectoautor, és a dir el del lector que intervé en la continua modificació / creació del hipertext en xarxa.

El text “Escritura hipermedia y lectoautores” de Isidro Moreno, ens permet de copsar el fet que la nova figura del lectoautor possibilita la plasmació de molts somnis, idees, imaginacions.... que els texts estàtics tradicionals fan que es malbaratin, doncs cada lector interioritza una versió del text llegit pròpia i alhora anònima en no estar capacitat per modular-lo més enllà del moment missatge-receptor.

El diàleg del lector amb el text, la interactivitat, permet modificar radicalment la riquesa i la utilitat del text. Tota obra escrita manca de punts de vista, de capacitat d’autocrítica. És pensada i dissenyada per una visió del món encarnada en el seu autor primigeni. Per molt que aquest/a sigui un/a “open mind” no deixarà de reflectir la seva “motxilla” conceptual en la producció.

Per això és tan important el canvi que suposa l’aparició de la interacció amb el lector, en un entorn que supera el temps i l’espai, i que es basa en un suport que permet la memòria gairebé eterna.
El lectoautor pot fer la seva aportació i modificar l’obra, enriquint-la, fent-la més veritat, modulant una activitat que emula de manera útil els mecanismes del cervell humà. Uns mecanismes que, com la escriptura interactiva, no necessiten d’índex ni guies de situació per anar evolucionant en el seu discurs.

dimecres, 4 de maig del 2016

Conflictes interns


Avança l’assignatura, avança el coneixement i, el que és més important, avança la reflexió sobre els canvis ontològics que comporten els nous hipertexts, els nous cabals d’informació en xarxa. 

El coneixement fluid es filtra pels plecs del nostre cervell i acabem per assimilar que la forma com funciona la informació digital és la mateixa en la que ho fa la nostra intel·ligència, modulant el trànsit d’idees, creant enllaços i nodes alhora que modifica o esborra els anteriors.

Quan ens repensem en els nostres processos cerebrals, ens reflectim en una imatge dual del què creiem ser  i del com volem ser. Som hipertexts en nosaltres mateixos però, al mateix temps, voldríem ser encara més holístics, més infinits del què realment som i això costa d’assimilar i ens aboca a la intranquil·litat.

El paradigma de la informació digital, sense inici ni final, trenca la linealitat secular de tot tipus de relat, i això obre representacions noves, noves formes de pensar, escriure, llegir i aprendre, però també ens obre las portes a la veritat de la vida humana incerta, inesperada, oberta al caos i, tanmateix una part del nostre cervell vol fugir de la contingència i  la imagina lligada a la historia, a un imaginari relat lineal d’experiències i evolució.

Deu ser l’herència genètica que assumeix els cicles repetits de la natura com a representació dels propis cicles, i per això se’ns fa difícil integrar la infinitud de canvis que afecten les nostres vides, subtilment o de forma violenta, però constantment. 

En definitiva som hipertexts, ho acceptem i voldríem ser-ho encara més per acabar amb la por i l’angoixa que produeix part de la nostra inconsciència, cultural i genèticament creada, que cerca estabilitat i perpetuació.

dijous, 21 d’abril del 2016

La enriquidora Teoria del Caos

Hi ha texts que il.luminen, que obren els ulls a realitats imaginades, intuïdes i que en revelar-se es converteixen en auténtiques descobertes enriquidores.

Dic tot això perquè llegir l'"Estudis sobre la teoria del caos" d'en Joan Campàs, m'ha donat eines que desconeixia per entendre la realitat social, natural i personal. Albirar el component d'incertesa de tota vida, la contingència perpetua de l'existència humana, dona un sentit real al nostre trànsit per la natura i permet plantejar de manera més acurada què és allò que ens ha d'importar de la nostra experiència.

Cal observar la creativitat de la natura (l'efecte papallona) a partir de qualsevol petita variació en els sistemes, per mesurar en el seu punt just la nostra capacitat de llibertat per superar estructures tancades i cercar noves experiències, noves configuracions del nostre jo usant, com diu el text, "el material de les nostres pròpies vides".

Aquest escrit passa a engruixir el corpus de lectures recurrents, car tinc la certesa que em donarà motius de reflexió i justificació més d'un cop.


dissabte, 16 d’abril del 2016

Societat connectada i alienació

La societat de la informació ens ha fet aliens al moviment de la cultura, ens ha apartat de la història donant preeminència a un flux aparentment autònom d’informació on la petjada de l’home sembla cada cop estar a la fi del sistema i no pas en el principi.
Certament hem passat del domini de la cultura per la naturalesa al domini de la naturalesa per la cultura, i això ens ha portat a tenir la percepció d’allunyament dels processos.
Ja no parlo d’aquelles societats on els individus tenen escàs o nul accés a la societat en xarxa, sinó a les societats a bastament connectades i que, malgrat això, veuen créixer un sentiment d'alteritat envers els ingents fluxs d’informació, per bona part dels homes i dones que les componen.
No és sols la necessitat d’encarar la incertesa d’un moviment caòtic, ja molt llunyà de l'antiga linealitat que representava la transmissió de coneixement i la pròpia existència humana. Si no que aquest moviment és incessant i a més creixent, canviant a cada moment i obligant-nos a gestionar-lo de forma que no ens dugui al col.lapse individual i social.
Encara em neguiteja més pensar que la massiva ingesta d’items fluctuants a la que ens trobem permanentment abocats, en aparença de manera voluntària - en realitat la pressió d’una societat connectada, t’obliga a estar endollat o apartat -, pot estar conduint-nos a una alienació – en el sentit hegelià - de característiques semblants a la produïda per la revolució industrial i els canvis en els sistemes de producció i les relacions de treball que va comportar per la societat capitalista.
Tant de bo siguem, cadascun de nosaltres, capaços d’aconseguir un dominí en la gestió del canvi prou estable i durador per gaudir d’aquesta nova societat fluida sense renunciar a la pròpia realització personal.

diumenge, 10 d’abril del 2016

Cercant d'ampliar material per treballar amb el AntConc de la forma més profunda i acurada possible, he trobat aquest interessant vídeo a Youtube que en format d'exposició per part d'una docent de la Universitat de Valladolid, fa una bona comparativa entre el soft AntConc i TlCorpus, partint de l'anàlisi de les concordances lèxiques en el corpus de diverses pel.lícules hispanoamericanes.


dilluns, 4 d’abril del 2016

Leibniz

Amb la lectura del document “Armand Mattelart (2002), Historia de la sociedad de la información. Barcelona. Paidós.” he descobert un aspecte que desconeixia de Gottfried Wilhelm Leibniz, com a precursor de la cibernètica i, com a conseqüència, de la societat del coneixement. 

Leibniz, un dels més gran filòsofs racionalistes del s.XVII, junt a Descartes, Malebranche o Spinoza, va treballar sobre els fonaments de la lògica amb la premissa que en la maquina es pot manifestar pensament, i per fer-ho va desenvolupar l'aritmètica binaria, creant el calculus ratiocinator. Certament de la seva visió del món (l'optimisme leibnizià) que afirma que aquest món és el millor dels mons possibles (un racionalisme, no obstant, que té com a base a Deu com a creador) se'n desprèn un entusiasme pel coneixement i la raó com a forma de tornar al ordre primigeni. 



La seva confiança inesgotable en l'abast de la raó humana i la brillantor de les seves aportacions al món de la ciència el fan una figura cabdal per entendre la gènesi de la societat actual.


diumenge, 20 de març del 2016

Memex


Hom considera Vannevar Bush com a precursor de l'hipertext en crear el Memex  - Memory expander - en la dècada dels 40.

Bush, que era cap del Departament d'Investigació i desenvolupament científic dels EEUU, va publicar el Juliol de 1945, a la revista The Atlantic Monthly, l'article As we may think on criticava la manera com fins aleshores es gestionava la informació generada des de tots els suports possibles i que els mass media havien multiplicat de forma exponencial des de principis del segle XX. La base de la seva reflexió fou que grans quantitats d'informació no podien ser gestionades de forma adequada i eficaç si no s'abandonava el paradigma lineal dels documents i s'ideava una manera més holística de generar, tractar i emmagatzemar les dades. Calia crear una forma de classificar i guardar que permetés accedir més ràpidament a molta imformació, aprofitant alhora els darrers avanços tècnics d'aquell moment: la microfotografia i la lògica electrònica.

Així doncs, Bush va teoritzar sobre una maquina a la que va anomenar Memex que vindria a solucionar aquests problemes.

"No es pot aspirar a igualar la velocitat i la flexibilitat amb què la ment segueix un rastre associatiu, però hauria de ser possible superar la ment d’una manera decisiva respecte a la permanència i la claredat dels elements recuperats de l’emmagatzematge.Imagineu un futur mecanisme per a ús individual, que és una mena d’arxiu i biblioteca privats, mecanitzats. Necessita un nom, i per inventar-ne un a l’atzar, Memex ja ens va bé.  Un Memex és un dispositiu on un individu emmagatzema tots els seus llibres, registres i comunicacions, i que s’ha mecanitzat perquè es pugui consultar amb rapidesa i flexibilitat extremes. Es tracta d’un com­ple­ment intrínsec, ampliador de la memòria de l’individu." (Bush, V. As we may think. Jul/1945)

El Memex hauria de contenir mecanismes de fàcil recerca i accés a arxius microfilmats que podien ser visualitzats per pantalles i que permetia afegir notes, comentaris, esmenes, aclariments, errates... El més revolucionari del sistema, és que a més preveia que es creessin vincles entre els documents de manera que l'usuari pogués visualitzar mentre llegia que el sistema contenia altra informació relacionada a la que podia accedir.

"Quan l’usuari construeix un rastre, hi dóna un nom, l’insereix en el seu llibre de codis i el pica en el teclat. Davant seu té els dos elements que s’han d’unir, projectats en posicions de visualització adjacents. A sota de cada element hi ha un nombre d’espais de codi en blanc i un punter que indica un d’aquests espais per a cada element. L’usuari pica una sola tecla, i els elements s’uneixen permanentment. En cada espai de codi apareix la paraula del codi. Sense que es vegi, però també dins l’espai del codi, s’in­se­rei­xen una sèrie de punts per a la visualització de la fotocèl·lula, i en cadascun dels elements aquests punts designen, segons la seva posició, el número d’índex de l’altre element. A partir d’ara, en qualsevol moment, quan un d’aquests elements estigui a la vista, per a recuperar l’altre n’hi ha prou de prémer un botó en l’espai de codi corresponent. A més, quan nombrosos elements s’han unit per formar un rastre, es poden revisar cadascun separadament, ràpidament o a poc a poc, desviant una palanca com la utilitzada per a girar les pàgines d’un llibre. És exactament com si els elements s’haguessin agrupat físicament, procedents de fonts molt separades, i s’haguessin unit per formar un nou llibre. És més que això, ja que qualsevol element es pot unir a un gran nombre de rastres." (Bush, V. As we may think. Jul/1945)

Tot i no encunyar el terme hipertext, Bush va imaginar sistemes de ràpid accés a la informació, relacions de tipologia no seqüencial entre segments d'informació de diferents àmbits - inclús enllaçant documents de formats diversos (text, imatge) - i fins i tot la possibilitat d'una intervenció sobre els documents tant per part de l'autor com de l'usuari, posterior a la seva creació. En definitiva, hem de reconèixer Vannevar Bush com l'ideòleg dels futurs hipertexts.











dimecres, 9 de març del 2016

Men at work

Vaig llegint “Escriptures Hipertextuals. Aprendre a escriure i llegir en la galàxia Internet ”, de Joan Campàs – el nostre consultor i expert en la matéria -, estic començant també el fragment del “Inteligencias en conexión. Hacia una sociedad de la Web. Barcelona. Gedisa. Segunda parte: Hipertextualidad” de Derrick de Kerckhove. Ara mateix la feina que s’acumula em sembla tan ingent com el propi concepte d’Hipertextualitat, deu ser un senyal: no es pot aprehendre la magnitud d’un fenòmen dificilment abastable amb una tasca escadussera. Bé, accepto l’aposta i la doblo, així que esgarrapo temps per llegirme el mòdul “L’hipertext en les humanitats” del propi Joan Campàs. Em sembla un bon text per centrar els plecs del tema però a mesura que el llegeixo una paradoxa em ve al cap. Estic endinsantme en el món de l’hipertext però haig de assimilar coneixements de manera lineal llegint full rere full de cadascun dels texts recomenats. No fora millor començar per un hipertext amb conceptes bàsics, intelegibles, i  partint d’aquests accedir a texts rel.lacionats, autors, debats, imatges... per tal d’anar reflexionant i gradualment assumint les possibilitats i la caracterització de l’escriptures hipertextuals? 


“Las posibilidades son múltiples; algunas elecciones son sencillas, otras sensatas, unas te-
merarias... y algunas peligrosas. Eres tú quien debe tomar las decisiones. Puedes leer este
libro muchas veces y obtener resultados diferentes. Recuerda que tú decides la aventura,
que tú eres la aventura. Si tomas una decisión imprudente, vuelve al principio y empieza
de nuevo. No hay opciones acertadas o erróneas, sino muchas elecciones posibles.” 
R. Estes (1985). La Montaña de los espejos. Barcelona: Timun

a “El llibre com a problema” de Joan Campàs. UOC, 2005


dimecres, 2 de març del 2016

Obrint blog

Aquest blog és creat per a un doble objectiu. El primer, desenvolupar el Projecte de recerca per l'assignatura "Escriptures Hipertextuals", del Grau d'Humanitats de la UOC; el segón, permetre d'endinsar-me en el món dels blogs del que, com a creador, sóc un perfecte desconeixedor fins aquest moment i, alhora, ha de ser un mitjà per reflexionar, debatir i compartir descobertes sobre les noves formes de llegir i escriure. Som-hi doncs!