Avança l’assignatura, avança el
coneixement i, el que és més important, avança la reflexió sobre els canvis ontològics
que comporten els nous hipertexts, els nous cabals d’informació en
xarxa.
El coneixement fluid es filtra pels plecs
del nostre cervell i acabem per assimilar que la forma com funciona la
informació digital és la mateixa en la que ho fa la nostra intel·ligència,
modulant el trànsit d’idees, creant enllaços i nodes alhora que modifica o
esborra els anteriors.
Quan ens repensem en els nostres processos
cerebrals, ens reflectim en una imatge dual del què creiem ser i del com
volem ser. Som hipertexts en nosaltres mateixos però, al mateix temps, voldríem
ser encara més holístics, més infinits del què realment som i això costa
d’assimilar i ens aboca a la intranquil·litat.
El paradigma de la informació digital,
sense inici ni final, trenca la linealitat secular de tot tipus de relat, i això
obre representacions noves, noves formes de pensar, escriure, llegir i
aprendre, però també ens obre las portes a la veritat de la vida humana
incerta, inesperada, oberta al caos i, tanmateix una part del nostre cervell
vol fugir de la contingència i la imagina lligada a la historia, a un
imaginari relat lineal d’experiències i evolució.
Deu ser l’herència genètica que assumeix
els cicles repetits de la natura com a representació dels propis cicles, i per això
se’ns fa difícil integrar la infinitud de canvis que afecten les nostres vides,
subtilment o de forma violenta, però constantment.
En definitiva som hipertexts, ho acceptem
i voldríem ser-ho encara més per acabar amb la por i l’angoixa que produeix
part de la nostra inconsciència, cultural i genèticament creada, que cerca estabilitat
i perpetuació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
qué hi penses?